La Berta és una noia normal. Sí, ja sé que em direu que tocar l'arpa no és gens normal. Però és que a la Berta li agrada tant tocar l'arpa que és la cosa més normal del món que s'hi dediqui. De fet, si li demaneu quina és la seva feina, ella us dirà que és arpista, que és el nom que tenen les persones que toquen l'arpa.  
  I no us penseu que tocar l'arpa és una cosa fàcil ni senzilla. S'ha d'estudiar molt i practicar encara més per poder tocar tan bé com ella.  
A la Berta també li agrada molt la dansa i quan era més petita també volia ser ballarina. Però un dia es va adonar que ser ballarina també era molt complicat i que no podria estudiar l'arpa i la dansa al mateix temps. Va haver d'escollir una de les dues coses i al final es va decidir per l'arpa.  
Ella ara està molt contenta i s'ho passa molt bé tocant l'arpa, però la nena petita que viu en el seu cor encara s'estima la dansa i de vegades es posa una mica trista per no poder haver fet realitat l'altre gran somni de la seva vida.  
  Per sort, cada cop que la Berta es posa trista comença a tocar l'arpa i tots els mals desapareixen. Com si el so dolç, suau i tímid de l'arpa no agradés gens a la tristor i aquesta, fastiguejada, acabés marxant ben lluny.  
  Sigui com sigui la Berta un dia de bon matí es va preparar per practicar una mica, de manera que abans de començar va afinar la seva arpa. Totes les notes han d'estar al seu lloc i totes les cordes han de sonar com cal si vols que la música soni perfecta. La Berta s'hi passava ben bé vint minuts cada cop que ho feia. Si us sembla molt, penseu que l'arpa te quaranta-set cordes i s'han d'afinar una per una... 'Ara aquesta una miqueta més, aquesta està bé, aquesta també, caram aquesta que desafinada està...'  
  Aquell dia la Berta va fer com sempre i quan va tenir la seva arpa ben afinada va començar a tocar. Però passada una estoneta va notar que una corda tornava a sonar desafinada. 'Que estrany', va pensar. Va agafar el seu afinador i va tornar a tensar la corda fins que va donar el to correcte. 
Un cop fet va continuar tocant fins que passat un moment la corda va tornar a sonar desafinada.  
  - Què passa aquí? va exclamar la Berta una mica enfadada.  
  La Berta va inspeccionar la corda de punta a punta. Pensava que potser estava malmesa i que hauria de canviar-la. Però la corda estava perfecte i no veia cap defecte. Va ser aleshores que va veure com un filet que sortia de dins de la corda... quina cosa més estranya! 
Va agafar el fil amb els dits i va començar a estirar i estirar. I el fil anava sortint de la corda i cada cop es feia més llarg. La Berta anava estirant fins que el fil es va trencar i va sentir un crit que feia : 'Ai!'. 
  - Ai? Qui ha dit ai! Qui hi ha aquí?  
  La Berta va mirar el seu voltant però no va veure a ningú. Estava sola a casa. Potser s'ho havia imaginat? Aleshores va mirar el fil que encara tenia als dits i es va adonar que no era un fil: era un cabell! Un cabell que estava dintre de la corda de la seva arpa!  
La pobra noia estava desconcertada i no entenia res. Va tornar a mirar amb atenció la corda d'on havia sortit aquell cabell i va veure que ara sobresortia una coseta blanca. Va mirar d'agafar-la amb la punta dels dits i la va estirar. La Berta va anar estirant i estirant i aleshores va veure com d'aquella corda sortia una ungla ben llarga. I després de la ungla va sortir el dit d'aquella ungla. I estirant estirant al final van sortir els cinc dits d'una mà!  
  Quan ella ho va veure es va espantar una mica però la mà li va fer un gest per calmar-la i demanar-li que seguís estirant. La Berta no estava molt convençuda però va fer cas, va agafar la mà ben fort i va seguir estirant. Aleshores va anar sortint un braç i un altre braç i una cama i una altre cama. I al final va sortir una noia sencera! 
  La noia s'assemblava molt a la Berta i duia un vestit blanc com el de la Berta. Es va quedar dreta davant d'ella sense dir res. 
  - Qui ets tu? va preguntar la Berta. 
- Em dic Béné i sóc la teva passió per la dansa. 
  - La meva passió per la dansa? Què vol dir això? I com has sortit d'aquesta corda tant prima? 
- La teva música m'ha cridat. He vingut a ensenyar-te a ser ballarina. Tu sempre has volgut ser ballarina. 
- Doncs sí, sempre ho he volgut... però tot això és molt estrany. I tu m'ensenyaràs a ballar?  
- Si tu vols puc fer que siguis una ballarina, li va somriure la Béné.  
  La Berta no sabia què pensar, encara estava una mica espantada i no s'acabava de creure res de tot allò. Però el somriure de la Béné d'alguna manera la va convèncer que tot allò no era un somni i que estava passant de debò. 
  - D'acord. I què hem de fer doncs? (va contestar la Berta finalment). 
- Has de tocar la teva arpa i jo ballaré seguint la teva música, però al mateix temps la teva música haurà de seguir la meva dansa. Ho entens? 
- No gaire... 
- És com si ens parléssim sense paraules: tu amb la música i jo amb la dansa. Jo et pregunto ballant i tu em contestes tocant. Tu em preguntes tocant i jo et contesto ballant. Sí? 
- És complicat això... 
- Ja veuràs com no. Comencem a poc a poc i fent coses senzilles.  
  Dit i fet van començar a tocar i a ballar. La Berta tocava melodies curtes i senzilles. La Béné es movia lentament i amb suavitat. Quan la Berta tocava una nota alta la Béné alçava els braços i quan ella s'acotxava la Berta tocava una nota més baixa. De mica en mica es van anar compenetrant i efectivament van començar a parlar-se sense paraules. L'una feia servir la música i l'altre la poesia del moviment.  
Així s'hi van estar molta i molta estona. El Sol era tant brillant al cel que els seus vestits blancs encara ho semblaven més. I a mesura que el Sol s'anava movent pel cel la Béné cada cop feia moviments més agosarats mentre la música de la Berta l'anava seguint i al mateix temps la motivava a ballar encara més apassionadament.  
  Ara el Sol estava tant baix que la seva llum rogenca feia que els seus vestits fossin vermells.  
A mesura que la Berta anava agafant confiança començava a moure's ella també. Sense deixar de tocar es movia al voltant de la seva arpa i alhora seguia els moviments de la ballarina. Quan la Béné s'apropava a un costat de l'arpa la Berta es movia cap a l'altra banda. Al final, la Béné es va apropar i va agafar la mà de la Berta. Es van apartar de l'arpa i van començar a ballar les dues juntes. Mentre ballava la Berta se sentia molt feliç. Per fi s'havia fet realitat aquell somni que tenia de petita! Seguia ballant i ballant i no volia que aquell somni acabés mai.  
Però al final estaven tant cansades que van haver d'aturar-se. Es van abraçar i la Berta, encara esbufegant de l'esforç, li va donar les gràcies a la Béné per haver-li fet aquell regal tant meravellós.  
  El dia havia passat volant i el Sol ja havia marxat. Arribava la nit i amb ella la foscor. El vermell dels seus vestits s'havia transformat en un trist color negre. Quan la Béné va mirar la seva roba i va veure aquell color negre es va posar molt seriosa i li va dir a la Berta: 
  - Ara haig de marxar, ja no em puc quedar més temps amb tu.  
  La Berta al sentir això va protestar.  
  - Però no pots marxar encara! M'has d'ensenyar moltes coses. Només hem començat! No pots marxar! 
- Ho sento Berta però no pot ser. Quan arribi la nit haure de deixar-te.  
- No, això no està bé. No em pots deixar plantada. M'has dit que faries que fos una ballarina de debò i per això cal molt més temps. No em pots deixar amb la mel als llavis. Això és molt cruel. Ets una mala persona i t'odio molt! 
  La Berta va empentar bruscament a la Béné i es va separar d'ella mentre li clavava una mirada plena de fúria i ràbia. Estava molt enfadada. 
  La Béné va mirar d'apropar-se a la Berta però ella va recular. Aleshores la Béné va cridar: 
- Jo no sóc una mala persona! He vingut expressament per ajudar-te i ara m'ho pagues d'aquesta manera? Ets tu la mala persona. Una desagraïda ets, mira per on! 
    La Béné li va tornar la mirada també plena d'ira i rancor.  
  - Ja pots marxar quan vulguis. No et vull veure més! 
- D'acord doncs. Ara marxo i tranquil·la que no em veuràs mai més. Adéu! 
  Per més enfadada que estigués la Berta, quan va sentir la paraula 'adéu' se li va trencar el cor i va començar a plorar.  
  - Si us plau perdona'm Béné. El que he dit no és veritat. No ets una mala persona. M'has donat el dia més feliç de la meva vida. 
- Perdona'm tu també Berta. Tampoc ets una mala persona.  
- És que em feia molta il·lusió que et quedessis amb mi per sempre. Per això estic tant trista. 
- A mi també em fa molta pena haver de marxar. Ho estàvem passant molt bé, oi que sí? Qui sap, potser algun altre cop pugui tornar a veure't. 
- De debò? M'agradaria molt! Ens ho passaríem molt bé i així em podries ensenyar més coses per poder ser una ballarina.  
- Berta... no t'haig d'ensenyar res. Tu ja ets una ballarina.  
- No, no, jo no sóc una ballarina com tu.  
- Com jo no ho ets, però ets una ballarina. No t'has fixat mai en les teves mans? 
- Les meves mans? 
- Els dits de les teves mans salten d'una corda a l'altra de la teva arpa amb la mateixa elegància que una ballarina salta per un escenari. I les teves mans acompanyen amb la mateixa elegància els teus dits. Les teves mans tenen el do de la música però també tenen la poesia del moviment. De la mateixa manera els teus braços acompanyen el moviment de les mans, i les espatlles el moviment dels braços. Al final tot el teu cos balla amb la mateixa elegància que la millor ballarina. Per això tu també ets una ballarina. 
  La Berta es va quedar sorpresa. No ho havia pensat mai d'aquesta manera però immediatament es va adonar que la Béné tenia raó. Aleshores va córrer cap a la Béné, la va abraçar molt fort i li va tornar a donar les gràcies. Es van quedar les dues abraçades en silenci un moment com intentant apurar el poc temps que els quedava juntes. Al final la Berta va preguntar: 
  - De debò tornaràs un altre dia a veure'm? 
- Segur que sí, ja ho veuràs! I segur que em podré quedar més temps! 
- I jo què faré mentre no hi siguis? Et trobaré molt a faltar. No vull que marxis.  
- Pots anar pensant totes les coses que farem juntes el dia que torni. Ja veuràs: tanca els ulls. 
- D'acord. Ja els tinc tancats. 
- Ara explica'm totes les coses que farem juntes quan torni. 
- Doncs el que farem és tornar a ballar i tocar l'arpa com avui. Segur que encara serà més divertit! Ens ho passarem tan bé i serà tan bonic que farem actuacions perquè tothom ho pugui veure. Ja veuràs com els agradarà molt. Ens convidaran a festivals de dansa amb altres ballarins. I també podrem anar a festivals de música d'arpa i els deixarem tots amb la boca oberta. I viatjarem per tot el món i serem famoses. Fins i tot a Austràlia ens coneixeran. Ah! Però per això haurem de tenir un nom artístic. Ens podríem dir el duo arpa-dansa. O el duo Béné-Berta. No, espera! Ens direm H2B, ja està: decidit! I després el que farem és anar a... 
  La Berta va callar i va obrir els ulls. La Béné ja no hi era. Havia marxat mentre ella anava parlant i parlant. L'havia distret per fer el comiat menys dolorós. De sobte es va sentir sola i trista. Va mirar la seva arpa, la va agafar i va començar a tocar una melodia dolça que la va animar una mica. La música sempre tenia aquest poder sobre ella. 
  De mica en mica la Berta va seguir amb la seva vida normal. Tocava l'arpa sempre que podia i feia recitals. Li agradava molt poder tocar per la gent i fer-los oblidar els seus problemes ni que fos per una estona. Ella, per la seva banda, no s'oblidava de la Béné i en algun moment del dia sempre pensava en ella.  
Es demanava quan compliria la seva promesa de tornar. Trigaria molt de temps? S'hi estaria molta estona? No ho sabia. I tot i que tenia moltes ganes de tornar-la a veure havia aprés a esperar i a gaudir de la vida. Sabia que el moment arribaria. I mentrestant ella, quan tocava l'arpa, a més d'estar pendent del ritme, de les notes i de tot plegat, de vegades mirava com les seves mans ballaven sobre les cordes i sentia com tot el seu cos les seguia amunt i avall, a dreta i esquerra. I dins el seu cor se sentia com una ballarina dansant la seva pròpia música. Això la feia molt feliç.  
  Però com que l'arpa és un instrument molt difícil tampoc es podia encantar massa per no equivocar-se. I sempre sempre havia de practicar a casa per no perdre gens ni mica de la seva destresa.   Un dia estava a casa tota concentrada tocant escales i arpegis amunt i avall fins que va notar que una de les cordes s'havia desafinat. Va parar un moment i aleshores va sentir que algú cridava: 'Ai!'. 
Quan la Berta ho va sentir, un gran somriure es va dibuixar automàticament a la seva cara.

Autor : Joan Moret
Fotografia : Berta Puigdemasa i Béné Carrat