Àrgil era un nen en aquella època. Ja sabeu que els hogol viuen molts anys, de manera que us estic parlant de fa molt i molt de temps. Vivia en un poblet envoltat de boscs frondosos i plens de vida. Sempre que podia marxava amb el seu pare al bosc per ajudar-lo a buscar una mica de llenya. Un cop allí sempre es meravellava al veure la llum del Sol travessar les fulles verdes i lluents dels arbres. Tot al seu voltant cobrava una mena de màgia... la màgia del bosc, la màgia de la vida.
Però un dia una cosa terrible va passar, perquè es va declarar un terrible incendi al bosc. Ningú sap com va començar ni tampoc ningú va ser capaç d'apagar-lo. El foc es va fer l'amo d'aquell preciós indret i va desfer en un moment el que la natura havia trigat tant de temps en construir. Per sort les flames no varen arribar al poble de manera que ningú va prendre mal. Bé... el petit Àrgil es pot dir que si que va prendre mal, si més no en el seu cor, perquè era tant gran l'amor que sentia pel bosc i pels arbres que al assabentar-se del que havia passat va sentir com el seu cor es trencava a miques.
Li va demanar al seu pare que el deixés anar a ajudar per apagar el foc, però el seu pare li va dir que era massa petit i que no podria fer res per ajudar. Tot i els plors i la tristor del seu rostre, son pare no el va deixar marxar i ell es va sentir com si estigués traint al seu millor amic quan més el necessita.
Uns dies després, quan ja tot havia acabat va poder per fi apropar-se al bosc cremat. No va reconèixer res i li va semblar que era el primer cop que caminava per aquells indrets. El que abans havia estat un sender ombrívol i fresc ara s'havia convertit en un lloc tòrrid, desèrtic i fantasmagòric.
Encara se sentia l'olor de fusta cremada, una olor penetrant i grossera que li feia venir fàstics quan hi parava atenció, quan s'adonava que aquella olor era la prova de la mort del bosc.
De tant en tant trobava un tronc cremat encara dret, una rèplica grotesca del que abans havia estat un arbre venerable. Ja no havia gespa sobre les seves arrels, ni ombra on amagar-se del sol, ni tampoc branques on posar-se els ocells a cantar. No havia res de tot allò. Res de vida, tan sols aquella olor i la terra nua.
No s'hi va quedar gaire estona més i va tornar cap a casa molt trist i desanimat. El que havia vist l'havia afectat molt perquè s'estimava molt aquell bosc que ja no existia.
Quan va arribar a casa va provar d'explicar-li al seu pare com havia quedat el bosc, però no va poder perquè de sobte es va posar a plorar amargament mentre son pare l'abraçava amb tendresa i l'intentava consolar.
Els dies varen anar passant lentament i encara que més animat, Àrgil encara se sentia molt trist. No podia deixar de pensar en el bosc cremat. I tant i tant va pensar que al final va tenir una idea: aniria al bosc cremat a plantar un arbre. Així el bosc podria tornar a créixer més ràpidament.
Li va explicar al seu pare la seva idea tot il·lusionat, i ell li va dir que era una bona idea i que l'ajudaria a aconseguir un arbre per poder-lo plantar en el bosc cremat. En realitat el seu pare pensava que això de l'arbre no solucionaria res, però almenys serviria per animar una mica al seu fill.
Sigui com sigui el pare de l'Àrgil va parlar amb el llenyataire del poblet i li va demanar si li podria dur un arbre del bosc, però no tallat sinó sencer, amb tantes arrels com fos possible, perquè el volia tornar a plantar. El llenyataire li va contestar que si el volia sencer hauria de ser un arbre molt petit. El seu pare li va contestar que un arbre petit era precisament el que l'interessava. De manera que varen quedar d'acord. El llenyataire li va dir que en un parell de dies tindria el seu arbre.
El llenyataire va complir la seva promesa i només dos dies després va anar a casa de l'Àrgil per parlar amb el seu pare i dir-li que quan volgués passes per casa seva per recollir l'arbre. Quan el llenyataire va marxar va cridar Àrgil i li va explicar que el llenyataire del poble havia dut un arbret per poder-lo plantar al bosc cremat. En sentir això, Àrgil es va posar molt content i va sortir corrent a recollir l'arbre. Es va endur un carretó perquè el seu pare li va dir que encara que fos un arbre petit a ell li costaria molt portar-lo i que amb el carretó tot plegat seria més fàcil.
El llenyataire ja l'estava esperant i quan el va veure li va dir que l'arbre estava a la part de darrere de la casa. El nen va anar corrents cap allà espitjant el carretó. Quan va arribar va veure que hi havia uns quants arbres i per un moment va dubtar i no va saber quin era el seu. Aleshores es va adonar que cada arbre duia una mena d'etiqueta de paper amb un nom. En una d'elles posava el seu nom escrit: Àrgil, de manera que immediatament va saber que aquell era el seu arbre.
La veritat és que no semblava gran cosa. Era petitet i una mica esquifit, va pensar Àrgil. Però precisament per això el va poder pujar al carretó sense masses problemes. Àrgil va pensar que no havia problema si l'arbre era massa petit. Ja s'encarregaria ell que es fes ben gran i fort.
Un cop va haver posat l'arbret dins del carretó va marxar directament cap al bosc cremat. Quan ja duia una bona estona caminant i estava a punt d'arribar al bosc, es va trobar amb un veí del seu poble que al veure'l el va saludar.
- Bon dia Àrgil, que fas per aquí amb aquest arbre?
- El vull plantar al bosc cremat.
- I perquè vols plantar un arbre en un bosc que s'acaba de cremar?
- Perquè vull que torni a ser un bosc com abans. Ara el bosc cremat em posa molt trist perquè penso en totes les coses maques que tenia i que ara ja no hi son. Jo vull que el bosc torni a ser com abans!
- I ho serà Àrgil, però hauran de passar molt anys perquè els arbres tornin a créixer i aquell lloc torni a ser el que havia estat.
- Bé, doncs potser si jo planto aquest arbre, el bosc creixerà una mica més ràpid!
- Potser tens raó, noi (va dir el seu veí mentre reia per la sortida de geni del menut). Busca un bon lloc pel teu arbre perquè pensa que s'hi haurà de quedar molts i molts anys. - Ho faré gracies (va somriure Àrgil, mentre agafava el carretó i tornava a espitjar-lo cap al bosc cremat).
No va trigar massa estona més en arribar-hi. El noi va fer cas del consell que li havien donat i abans de plantar l'arbre va buscar un bon lloc per ell. Va anar amunt i avall mirant quin indret podria ser el millor per l'arbret que duia. Finalment va veure des del camí un petit turonet que ara, amb la terra nua sobresortia una mica sobre la resta del terreny Àrgil va pensar que aquell seria un bon lloc on plantar l'arbre. Efectivament, quan va arribar-hi li va semblar que era un lloc ideal. De manera que va agafar l'aixada que duia també al carretó i va començar a cavar un forat ben gros. Volia que les arrels quedessin ben enterrades perquè l'arbre patís el mínim possible amb el trasplantament.
Per un moment es va demanar si a l'arbre li agradaria aquell canvi d'aires que inesperadament havia sofert. Potser es sentiria molt sol en aquell lloc sense cap arbre com ell. Va pensar que per posar-hi remei aniria sovint a visitar el seu arbre perquè no es sentis tant sol. I mentre anava pensant aquestes coses, el noi anava treballant amb l'aixada i suant la gota grossa de tantes ganes que hi posava.
Quan va tenir el forat llest, va agafar l'arbre amb delicadesa i el va plantar dins el forat. Després va cobrir el tros de forat que quedava amb la terra que havia tret al cavar el sot i la va compactar amb l'aixada perquè l'arbre quedés ben dret i subjectat. Quan va acabar, se'l va quedar mirant tot content i orgullós. El bosc seguia sent un bosc cremat però almenys havia un lloc on es podia mirar i veure una mica de verd.
Mentre mirava l'arbre, Àrgil es va adonar que encara duia lligat en una branca aquella etiqueta amb el seu nom. La va deslligar de la branca i se la va posar a la butxaca: però després va tenir una idea: va recollir del terra unes quantes pedres i les va col·locar davant de l'arbre formant un cercle. Després hi va posar l'etiqueta dins del cercle. Va fer unes passes enrere per veure millor la seva obra: El seu arbret dret damunt aquell turonet amb el seu nom envoltat per un cercle de pedretes davant seu. Li va agradar com quedava tot plegat i va somriure. Ara aquella terra trista tenia una petita taca verda de vida i d'esperança.
Però no us penseu pas que aquesta és la fi d'aquesta història perquè encara varen passar moltes coses després del que us he explicat.
A partir d'aquell dia, cada cop que algú passava pel bosc cremat es quedava mirant l'arbret de l'Àrgil. L'havia plantat en un turonet i el seu color verd brillant el feia ressaltar sobre el fons gris i mort.
- Que fa aquest arbre aquí? (es preguntava la gent).
Molts s'apropaven per veure'l millor perquè no entenien que hi feia aquell arbret en aquell lloc arrasat pel foc. Quan veien el paperet amb el seu nom i envoltat de les pedretes sobtadament ho entenien tot perfectament i no podien evitar somriure . “L'Àrgil ha tingut una bona pensada, em penso que jo també vindre a plantar un arbret” (es deien a si mateixos).
I això és el que feien. Passats uns dies tornaven amb un arbret i el plantaven, igual que havia fet Àrgil. Tampoc s'oblidaven de posar l'etiqueta envoltada de pedretes davant de l'arbre. Així tothom sabria qui havia plantat l'arbre. De mica en mica el bosc es va anar omplint dels arbrets que la gent anava portant. Es va començar a escampar la noticia i cada cop venia més i més gent a plantar un arbret. Cada cop eren més i cada cop venien de més lluny. Mai oblidaven l'etiqueta amb el nom i també procuraven recordar exactament on era el seu arbre, perquè ara n'havien tants que era molt fàcil confondre's.
D'aquesta manera, en poc temps el bosc es va omplir d'arbres joves que passat un temps tornarien a donar tot el seu esplendor i tota la màgia a aquell indret castigat pel foc. L'Àrgil mai hauria pensat que la seva idea innocent i ingènua podia provocar tot allò. De totes maneres estava molt content d'haver ajudat al bosc a tornar a la vida.
La gent també estava molt contenta perquè al anar a plantar cadascú el seu arbre, ara tenien el sentiment de que una part d'ells mateixos vivia en aquell bosc. Es per això que la gent del poble va decidir que un cop a l'any tots anirien al bosc a passar-hi el dia, cadascú a l'ombra del seu arbre, perquè si bé ara els arbres eren petits i fràgils, de ben segur que amb els anys creixerien i es farien alts i forts i donarien frescor a tot qui s'hi assegués a la seva ombra.
Àrgil però no necessitava de cap dia especial per anar al bosc. Ell hi anava sempre que podia per veure el seu arbret. Li agradava estar assegut al seu costat i també li agradava pensar que l'arbre sentia el mateix. Era l'estiu i feia molt que no plovia. Es per això que el nen sempre duia una mica d'aigua al seu arbret. Sempre pensava que el pobre devia de passar molta set amb aquella calor i aquella terra tan seca.
I així va anar passant el temps. Els arbrets de mica en mica, any rere any es varen convertir en arbres joves i el mateix li va passar a Àrgil: va deixar de ser aquell nen petit i escanyolit i es va convertir en un noi fort i ple d'energia. Us haig de recordar però, que els hogol viuen molts i molts anys i justament per això els arbres del bosc cremat van créixer comparativament més ràpid que el petit Àrgil. Quan Àrgil encara era jove, els arbres ja havien crescut força i ja feia temps que donaven una bona ombra a tot el que s'hi acostava.
Durant tot aquest temps es va mantenir el costum d'anar un cop a l'any tots plegats al bosc per passar-hi el dia, cadascú a la vora de l'arbre que havia plantat. Àrgil durant molt de temps hi havia anat tot sovint al bosc, però cada cop li agradava menys anar a veure el seu arbre. El motiu és que s'havia enfadat amb ell.
I com pot ser que s'enfadés amb el seu arbre, pensareu vosaltres? Doncs el que va passar, no se sap com i perquè és que l'arbre de l'Àrgil a mida que es va anar fent gran va anar creixent cap a un costat, de manera que el tronc per contra de pujar recte i vertical ho feia inclinat. Era una cosa molt estranya perquè precisament l'arbre s'havia inclinat cap un altre arbre que tenia a prop, que curiosament també estava inclinat cap a l'arbre de l'Àrgil. De manera que els dos arbres anaven creixent l'un contra l'altre. Semblava com si estiguessin competint per l'espai que els separava i l'un volgués ocupar el lloc abans que l'altre per conquerir tot el territori. Amb el temps la gent els va començar a anomenar els arbres lluitadors perquè les seves branques finalment es varen trobar i veritablement semblava que l'un lluitava contra l'altre. No havia en el bosc cap cas igual. Tots els altres arbres creixien rectes cap al cel, però aquells dos cabuts s'entossudien en barallar-se per una mica de terra. I com més creixien més es llançava un damunt de l'altre. No semblava haver un guanyador clar en la disputa perquè els dos contrincants eren alts i forts. Seria una lluita lenta però molt llarga...
Això era el que molestava a Àrgil. No volia que el seu arbre es barallés amb ningú. Se sentia molt trist cada cop que anava al bosc i veia aquella lluita silenciosa però sense treva. Quan l'arbre era encara jove i es va començar a inclinar va provar de redreçar-lo lligant-lo amb algunes cordes però va ser inútil perquè l'arbre tenia massa força i sempre acabava trencant les cordes. Semblava decidit a menjar-se al seu contrincant fos com fos. Aleshores Àrgil sempre l'escridassava i li demanava en veu alta perquè feia aquestes coses. Li parlava com si fos una persona i li recriminava la seva actitud, però l'arbre mai va fer el més mínim intent d'apartar-se del seu contrincant. Val a dir que l'altre arbre era tant o més tossut encara, perquè tampoc mai va deixar de créixer directament cap a l'arbre de l'Àrgil. No sabia qui l'havia plantat perquè l'etiqueta que tenia es va esborrar ja fa molt de temps i mai havia anat ningú al seu costat els dies de la festa del bosc. Aquell arbre era molt maco també. Tenia unes fulles grans d'un verd lluent i unes branques espeses que no deixaven passar ni una mica de sol. La seva ombra era fresca i agradable per l'olor que desprenia. Àrgil no podia entendre com un arbre tan bonic es podia embolicar en una picabaralla tant ximple i inútil com aquesta, perquè estava clar que els dos arbres tenien lloc de sobres sense haver de molestar-se.
El pobre Àrgil se sentia molt trist perquè no volia que passes tot allò que estava passant. Recordava l'arbret que havia estat, petit i esquifit, tant fràgil i vulnerable... i ara s'havia convertit en una cosa molt diferent... ja no era el mateix...
Un dia al bosc, al costat del seu arbre no va poder aguantar més. Va girar mitja cua i va tornar cap a casa, mentre es prometia a si mateix que no tornaria mai a aquell lloc. Ja us podreu imaginar que el camí de tornada va ser molt trist per en Àrgil. Anava caminant amb el cap cot i amb la mirada tèrbola per culpa de les llàgrimes.
Però vet aquí que en aquell moment tant trist va aparèixer una persona que va donar un tomb a tota la seva vida.
Ell ni tan sols la va veure, tot i que estava just al mig de camí. Va ser ella que el va aturar amb un dolç 'si us plau'.
Aleshores ell va alçar la vista i per primer cop la va veure. Era la noia més maca que havia vist mai. Tenia una cara alegre i uns ulls plens de llum i de joia. Els cabells foscos i llargs brillaven a la llum del sol i semblaven flotar quan els travessava la brisa. El pobre Àrgil es va quedar mut i palplantat com un estaquirot. Ella es va apropar una mica més i li va dir:
- Que saps el camí per arribar a la casa del moliner? Em sembla que m'he perdut.
Àrgil va intentar contestar, però es va fer un enorme embolic.
- Si... no... ehhhh... es per aquí... no: millor ves per allà... oh potser...
- Hem sembla que tu estàs més perdut encara que jo! (va riure la noia).
- Que va, és que m'has agafat per sorpresa (el somriure de la noia el va calmar prou per començar a parlar amb una mica de sentit). Es una mica complicat explicar el camí fins al molí, però et puc acompanyar si tu vols.
- Es clar que vull! No saps quant de temps estic donant voltes per aquests senders buscant el camí correcte. Ets molt amable, jo em dic Lérion i tu?
- Jo sóc l'àgil i hàbil Àrgil, somrigué.
- Ja, ja, ja, em sembla que tens raó, àgil Àrgil (va riure la noia un altre cop) . T'agraeixo molt que m'acompanyis perquè segur que si anés sola em tornaria a perdre. - Que no ets de per aquí? No t'havia vist mai fins ara...
- Fa pocs dies que he arribat al poblet amb els meus pares. El meu pare és forner i vivíem en un altre poblet a unes tres jornades d'aquí. Però en aquell poble hi havia quasi més forners que habitants, ja, ja, ja. De manera que al final hem vingut aquí, on sembla que tindrem més feina.
- Que bé, li diré a la meva mare que a partir d'ara aniré a comprar el pa a casa vostre! Segur que el feu millor que el forner de tota la vida.
- No se si serà millor, però el meu pare el fa molt bo!
- Segur que és millor!. A més... així quan vingui a comprar el pa també et podré veure a tu... si tu vols...
- M'agradarà molt que vinguis a veure'm , hàbil Àrgil, (somrigué Lérion un altre cop).
- Bé...doncs ara haig de marxar. Fins aviat... Lérion.
- Moltes gràcies per acompanyar-me Àrgil, fins aviat.
Ja veieu quines voltes que dona la vida. Ara l'Àrgil ja no es recordava del disgust que havia passat al bosc, ara solament tenia una cosa a la seva ment: el rostre de Lérion, el seu somriure i el so de la seva veu: havia descobert l'amor, el seu primer amor.
Camí de casa tot li semblava més bonic, més alegre. Els arbres eren més verds i el cel era més blau. El Sol lluïa més brillant que mai i les flors eres més maques que mai. Com era possible que fins ara no s'adonés de lo bonic que era el món?
L'endemà mateix va tornar a veure la noia del seu cor i el dia següent i el següent del següent. cada dia anava a veure a Lérion i cada dia tornava més enamorat. La noia no va trigar pas massa en adonar-se dels seus sentiments, encara que ell no gosava dir-li el que sentia per por i per vergonya. A ella al principi li feia gràcia ser el centre d'atenció d'aquell noi, però una miqueta més endavant va caure també en la xarxa de l'amor i es va enamorar de l'Àrgil. De manera que es varen convertir en una parelleta de pardalets enamorats i romàntics que provaven de passar tot el temps possible junts, agafats de la ma i dient-se amb una sola mirada les coses més boniques que sentien en el seus joves cors.
El temps va anar passant lenta i plàcidament, fins que va arribar un altre cop el dia en que tothom anava al bosc a passar el dia.
Com que la Lérion era una nouvinguda, no coneixia la tradició i no entenia a que venia tant d'enrenou de gent aquell dia. Li va preguntar a l'Àrgil i ell li va explicar en poques paraules el costum de la gent d'anar a veure els arbres que havien plantat ja fa força anys.
- I tu Àrgil, no hi vas al bosc?
- Jo.... jo fa molt de temps que ja ho vaig
- Perquè?
- Doncs... perquè. ja no m'agrada anar-hi.
- A mi si que m'agradaria anar... fa molts anys que no hi vaig. Jo vaig plantar-hi un arbre també, saps?
- Ah sí? (va preguntar Àrgil encuriosit)
- Doncs sí. Fa molt de temps d'això. Jo era molt petita i recordo que va arribar al nostre poblet la noticia que s'havia cremat un bosc força lluny del poble i que la gent per salvar el bosc estava plantant arbrets petits. Jo li vaig demanar al meu pare si podríem plantar un arbre també. Ell al principi em va dir que no perquè aleshores vivíem molt lluny del bosc. Però com que vaig insistir tant i tant i em feia tanta il·lusió al final el meu pare m'hi va dur i vaig poder plantar un arbret en mig del bosc. No hi he tornat mai més des d'aleshores, de fet ja ni em recordava però ara m'ha vingut tot al cap altre cop. M'agradaria tornar a veure el meu arbre, Àrgil, que m'hi portaries al bosc? - El bosc és molt gran... ja saps on és el teu arbre?
- Doncs... la veritat és que no... fa molts anys i només ho recordo vagament.
- Aleshores no crec que el trobem, em sembla que no val la pena intentar-ho.
- Si us plau Àrgil, si mes no, encara que no vegi el meu arbre podré veure el bosc. Segur que ara és molt més bonic que quant vaig anar-hi per primer cop.
A l'Àrgil no li feia gens ni mica de gràcia tornar al bosc però no va poder-se resistir a la petició de la noia.
- D'acord, d'acord. Apa vine, que anirem al bosc.
- Ets el hogol més maco del món, ho sabies? (li va preguntar tot rient, mentre li donava un petó i l'abraçava).
- Maco no se, però afortunat segur que si, (somrigué Àrgil). Anem!
Van començar a caminar i al cap d'una estona no pas massa llarga varen arribar al principi del bosc.
- Caram, que canviat està tot (va dir la Lérion). No conec res de res. Aquests arbres són molt grans i jo només recordo arbrets petits plantats aquí i allí.
- Ha passat força temps d'ençà que es va cremar i el bosc per sort ha tornat a ser el que va ser. No recordes cap detall del teu arbre, o del lloc en el vas plantar que ens ajudi a trobar-lo?
- Recordo que era un arbre amb les fulles molt molt lluents i també recordo que el vaig plantar en un turonet, però no recordo res més...
Al escoltar això, Àrgil es va posar pàl·lid....
- Estàs segura que el vas plantar en un turonet?
- Si, no era gaire gran, però es veia des de el camí. Hem va semblar que era un bon lloc... perquè? Que et passa res? De sobte fas molt mala cara...
Àrgil la va agafar la mà i va arrencar a córrer tot tirant de la noia perquè el seguis.
- Vine, corre!
- On? On anem?
- Anem, corre, corre!
- Però on em portes, que t'ha entrat?
- Anem a veure el teu arbre.
Al cap d'una estoneta varen arribar a un turonet del bosc i l'Àrgil es va aturar. Era un turonet que Àrgil coneixia molt bé. Va assenyalar-li un arbre a la Lérion i li va preguntar:
- Aquest és el teu arbre?
La Lérion es va quedar pensant una estona, mirant l'arbre i el lloc, intentant trobar en la seva ment un record que gairebé havia quedat oblidat.
- Doncs... no ho se, potser sí... o potser no... aquest arbre és molt gran i el que jo recordo era petitet i poca cosa.
Aleshores es va fixar en les seves fulles i el seu color va encendre una espurna en els seus records infantils. Al veure aquell color va saber que efectivament aquell era el seu arbre.
- Sí, Àrgil, és el meu arbre! Es increïble com l'has trobat tant ràpidament. Hi havies vingut abans aquí?
- Sí, moltes vegades...
- Ah si? I com és això?
- Veus aquest arbre d'aquí? Aquest que està al costat del teu?
- Es clar que el veig...
- Doncs és l'arbre que vaig plantar jo... el meu arbre.
Lérion va obrir els ulls de bat a bat degut a la sorpresa d'escoltar el que li havia dit l'Àrgil. No sabia que dir i es va quedar uns instants mirant els dos arbres. Aleshores es va adonar d'una cosa molt evident que li havia passat per alt. Els dos arbres estaven inclinats l'un contra l'altre i les branques més llargues de cadascun arribaven fins les branques de l'altre tot enroscant-se les unes amb les altres.
- Però.... perquè estan així d'inclinats?
- Perquè s'estimen, Lérion.
- Com dius?
- S'estimen igual que ens estimem nosaltres dos. Fins avui vaig pensar que es barallaven i que les seves branques lluitaven per derrotar al contrari però ara entenc que en realitat el que busquen es abraçar-se.
- Vols dir que els dos arbres estan enamorats igual que nosaltres?
- Ells comparteixen els nostres destins. Jo en vaig plantar un i tu l'altre. El bosc és molt gran i tu el podies haver plantat en qualsevol lloc, però el vas plantar just al costat del meu, i des de aleshores sempre han estat junts i a mida que han anat creixent cada cop han volgut estar més a prop l'un de l'altre perquè el seu amor cada cop ha estat més gran, igual que un dia ens varem conèixer i des de aleshores cada cop ens hem estimat més i més.
- Es una història molt bonica, Àrgil.
- Es la nostra història, bonica (somrigué Àrgil mentre l'abraçava amb tendresa), teva, meva i d'aquests arbres enamorats
- Me l'alegro d'haver escollit aquest racó del bosc Àrgil (va dir la Lérion, mentre s'arraulia contra el pit de l'Àrgil).
- I jo també me n'alegro d'haver escollit aquest racó, i penso que el teu arbre ha escollit molt bé la seva parella, ja, ja, ja.
- Seràs cregut, ja, ja, ja.
- Apa anem a explicar-ho a tothom!
- Anem!
I així va ser com aquella lletja historia de lluites i baralles entre dos arbres es va convertir en la historia d'amor més bonica i increïble que mai abans ningú havia conegut. Ja mai més els van anomenar els arbres lluitadors. Des d'aquell dia els van dir els arbres enamorats i de fet la gent va començar a anomenar aquell bosc com el bosc dels arbres enamorats.
I tant els arbres com l'Àrgil i la Lérion varen mantenir l'espurna de l'amor en els seus cors sempre viva, fent-la una mica més brillant a cada dia que passava, durant molt i molt i molt de temps.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés