En el bosc de les grans clarianes n'hi ha una especialment singular, ja que allí hi viu el Gran Arbre, tot i que en realitat tots els Hogol l'anomenen el 'Germà Arbre' per la gran estima que senten per ell.
Tots els Hogol coneixen al Germà Arbre i és tradició que quan un Hogol arriba al món, els seus pares el duguin davant seu perquè el conegui. I és que el Gran Arbre és savi, això ho saben tots i també que coneix a tots els Hogol i la seva història. No se sap la seva edat, però es pensa que el Gran Arbre viu en aquest bosc des de molt abans que arribessin els Hogol a aquestes terres o fins i tot abans de la seva existència.
Però el Gran Germà no sempre ha estat conegut i respectat pels Hogol. Explica una llegenda que el primer en saber d'ell, ara fa molt de temps, fou en Kalvin.
Kalvin era un petit Hogol a qui li agradava donar passejades solitàries pel bosc. Va ser en una d'aquestes passejades que casualment es va trobar amb el Gran Arbre i de seguida es va sentir atret per ell. Era veritablement un arbre enorme i tan sols la seva alçada ja imposava respecte. El seu tronc gruixut sostenia unes carregades branques verdes i espesses que, a l'igual que les seves arrels, tot estenent-se horitzontalment en totes direccions semblaven marcar el seu propi territori a la resta d'arbres que l'envoltaven, els quals ni molt menys podien competir amb ell en grandària i noblesa.
El petit Kalvin es passava hores senceres al costat de l'arbre. Sense parlar, sense moure's, s'asseia a certa distància i l'observava atentament.
De vegades, quan el vent bufava en el bosc, el veia balancejar-se, com si estigués ballant alguna estranya dansa tan sols per ell coneguda. I ell aleshores, es posava dret, estirava els braços aclucant els ulls i es balancejava també al compàs del vent, igual que com ho feia l'arbre. En aquells moments li semblava distingir entre el xiu-xiu del vent en travessar les branques de l'arbre, una veu que el cridava, la veu de l'arbre que el saludava, la veu del seu amic, perquè estava convençut que l'arbre era el seu amic. Així va ser com el petit Kalvin, de mica en mica, va sentir predilecció cada cop més vers al seu nou amic i sempre que podia s'escapava de casa per estar amb ell.
Un dia va parlar-li al seu pare de l'arbre i de l'estimació i l'amistat que sentia per ell. Però el seu pare es va mostrar molt escèptic al respecte.
- Fill meu, els arbres no poden veure a les persones i tampoc parlar amb elles i molt menys sentir estima per nosaltres.
- Però pare, jo sé que l'arbre és el meu amic i que m'estima.
- I com ho saps, que potser t'ho ha dit?
- No amb paraules, però quan estic prop seu sento la seva amistat.
- Fill, entenc el que sents per aquest arbre. És gran i imponent, la qual cosa significa que té molta edat. Tu ets jove i petit comparat amb ell i és lògic que sentis admiració i et trobis diminut davant d'ell, però creu-me fill meu, no hi ha cap arbre que pugui veure't i parlar amb tu. Són éssers vius, però estàtics i sense consciència d'ells mateixos. I encara que ho fossin serien incapaços de comunicar-se amb nosaltres.
- Pare, jo sé que aquest arbre és el meu amic. Algun dia et demostraré que tinc raó.
I així va ser com el petit Kalvin va sortir corrent de casa seva per anar a veure al seu amic. Aquest cop s'endugué un cubell i quan va arribar al petit rierol que hi ha en el bosc a mig camí del clar on viu l'arbre, el va ficar dins la fresca i transparent aigua. Va omplir el cubell i el va treure amb esforç.
Va seguir el seu camí cap el Gran Arbre, agafant el cubell amb les seves manetes i esbufegant pel pes del cubell. Finalment va arribar fins el seu amic i encara aguantant el cubell es va apropar a ell. Aleshores vessà l'aigua del cubell sobre el terra, al costat del gros i rugós tronc.
I va ser en aquell moment que una cosa extraordinària va succeir, perquè una fruita de l'arbre va caure just als peus del petit Kalvin. El petit Hogol es va ajupir i va agafar la fruita del terra tot i observant-lo detingudament. Va alçar la vista per veure les atapeïdes branques d'un color verd maragda que amagaven per complet els raigs del Sol i finalment va decidir de donar una petita mossegada a la fruita que tenia a les seves mans. Es va sorprendre en notar que tenia un gust dolç i suau. Alguna cosa extraordinària havia succeït, perquè de tots és sabut que la fruita d'aquest arbre, tot i tenir un aspecte apetitós en realitat té un sabor amarg i desagradable. Kalvin va comprendre en aquell moment que aquella fruita era un regal del seu amic. Va arrencar a córrer de tornada a casa per explicar a tothom el que havia passat.
Es va escampar la veu ràpidament per tot el poble i en poc temps tota la gent del llogarret anaren cap al bosc per veure aquell arbre extraordinari.
Tots duien cubells per poder vessar aigua al peu de l'arbre i és cert que cada cop que algú vessava l'aigua sota les espesses branques del Gran Germà una fruita queia al terra. Però cap d'aquestes tenia el sabor dolç i deliciós de la primera. La gent, estranyada ho intentava un cop i un altre, però el resultat sempre era el mateix. Aleshores el petit Kalvin es va apropar de nou al seu amic agafant amb força el seu cubell, intentant avançar sense abocar el seu contingut. I de la mateixa manera que ho va fer el primer cop va vessar l'aigua sobre la terra molsa i verda, tot just sota les branques de l'arbre. I de nou, va caure un fruit als seus peus, el va recollir i el va mossegar sense por, perquè efectivament era tant bo com el primer.
La gent sorpresa, va comprendre en aquell moment que aquell era un arbre savi ja que coneixia a tots els Hogol i d'entre tots ells, podia distingir a Kalvin, el seu petit amic.
Tots els Hogol varen saltar d'alegria i varen començar a ballar al voltant del Gran Germà per celebrar tant gran esdeveniment, per fer-li saber al Gran Arbre que tots els Hogol volien ser amics d'ell. Les festes i balls varen durar uns quants dies, doncs tothom sap que als Hogol els encanta la música i la diversió i que qualsevol petita excusa és bona per celebrar un bonic ball.
Així doncs, des d'aquells dies remots tots els Hogol acabats de néixer són duts davant el Germà Arbre per a què el noble i savi arbre els pugui conèixer des de la seva infància. Alguns fins i tot afirmen que quan el vent bufa a la clariana i el Gran Germà es balanceja com si ballés, una veu xiuxiuejant i amable els saluda.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés