Hi havia una vegada una nota que es deia LA i que vivia en un piano de segona mà que li havien comprat a un nen petit perquè aprengués música. LA sempre estava molt trista perquè havia una nota que es deia DO que era molt antipàtica i sempre li feia la vida impossible.
DO sempre presumia que era la primera nota de totes i que per això era la més important. Es burlava de LA i li deia que era molt ximple i que per això l’havien posat al final. Nomes SI era més ximple que ella, que ja era ser ximple! Al principi LA li replicava i li deia que totes les notes eren igual d’importants però DO es reia d’ella i encara la molestava més. DO li deia que el nen petit que estava aprenent el piano sempre començava per ella perquè totes les cançons que estava aprenent comencen per ella. Fins i tot si el nen volia cantar també la buscava en el piano abans de començar per tenir el to correcte.
Al final LA es va cansar d’escoltar-la i no la va contestar més. Però tot i així DO la seguia molestant sempre i rient-se de manera cruel. Pobreta LA, que trista i poca cosa se sentia. Quan no la veia ningú plorava el dolor que sentia en el seu cor.
Un dia però, Euterpe que és la musa de la música va escoltar els tímids plors de LA i se li va aparèixer per demanar-li quin era el motiu del seu desconsol.
LA li va dir que era tan ximple que l’havien posat al final de les notes, que no servia per res i que per això se sentia tan trista.
Aleshores Euterpe li va contestar que tot allò que deia eren bajanades, que totes les notes eren importants i que si de cas hi havia una nota més important que les altres era ella i no pas DO. Com que LA no es creia res del que deia Euterpe li va explicar que antigament, en l’època en que les muses vivien en els boscos de Grècia fa molts i molts segles la primera nota era LA i no DO. Els grecs sempre començaven les seves escales per LA i a més les feien descendents de manera que per contres de fer LA SI DO RE MI FA SOL feien LA SOL FA MI RE DO SI. D’aquesta manera la que quedava penúltima quina era? DO! Així qui és la ximple ara?
LA li va preguntar a Euterpe que perquè ho feien així i Euterpe li va explicar que els grecs van descobrir unes relacions matemàtiques entre totes les notes i que de totes les maneres que es podien ordenar n’hi havia una que ells anomenaven el sistema més perfecte que era la millor de totes. I aquest sistema més perfecte començava per LA. La pobra LA li va dir a Euterpe que no entenia res del que li explicava i que segur que era perquè realment era molt ximple.
Però Euterpe amb paciència li va tornar a explicar tot plegat perquè ho pogués entendre. Li va dir que els grecs feien grups de quatre notes i que li deien tetracords. Aleshores si ajuntaven dos tetracords tenien una escala. Com que les notes es poden combinar de moltes maneres doncs havia moltes escales diferents. Amb aquestes escales es feien músiques de diferents tipus. Els grecs pensaven que la música influïa en el caràcter de les persones. Hi havia música beneficiosa que feia el bé a les persones i havia música que no era massa recomanable perquè podia tornar a la gent dolenta. Fins i tot pensaven que alguna música podia curar a la gent malalta. I de totes aquestes escales, notes i músiques havia una que per ells era la més important i començava per LA.
Quan va sentir això LA es va posar molt contenta i va deixar de plorar. Finalment Euterpe l’havia convençut que ni era ximple ni era menys important que les altres notes. Li va donar les gràcies per venir de tant lluny per parlar-li de tot allò que desconeixia. Euterpe la va saludar i va marxar.
Quan LA es va quedar sola va anar corrents a veure a DO per explicar-li tot el que li havia dit Euterpe. Estava segura que d’aquesta manera ja no es burlaria més d’ella. Però no va ser així perquè quan DO va escoltar tota la història no es va creure ni una paraula. Li va dir que a més de ximple era mentidera i que tot allò era una bola que no es creia ningú. I a més, encara que fos veritat tot allò havia passat fa molt de temps i que ara les coses eren completament diferents.
Estaven en plena discussió quan van escoltar un soroll que venia de fora del piano i van callar de sobte. Primer es van pensar que era el nen petit que venia a tocar el piano però les veus que se sentien no eren del nen. Aleshores van veure com s’obria la tapa del piano i elles van marxar corrents cap al seu lloc abans que les veiessin allà al mig!
Quan la tapa del piano es va obrir del tot van veure un senyor gran. Escoltant el que deia van saber que havia vingut per afinar el piano. Es veu que com que el piano es de segona mà necessitava un repàs.
L’home va remenar la maleta que duia i va treure una bosseta de pell. Va ficar la mà a la bosseta i va treure un petit diapasó. El va fer sonar i el va recolzar sobre el cos del piano. Aleshores va posar una ma sobre el teclat per començar a afinar el piano fent servir el so del diapasó com a nota de referència. DO es va posar tota estarrufada pensant que seria la primera nota que afinaria el senyor. Però no va ser així perquè l’home va anar directe a buscar a LA i va començar a afinar el piano. Quan va tenir a LA ben afinada va seguir amb la resta. Quan DO ho va veure primer es va posar negre de còlera, després verda d’enveja i més tard vermella de vergonya. Tota l’escala cromàtica va passar per la seva cara aquell dia. Després es va amagar, va callar i ja no va dir mai res de bo ni de dolent a ningú.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés