F eia ja força temps que en Hogol havia arribat al món dels humans. Molt enrere quedava en el seu record la conversa que va tenir amb el seu amic el Gran Arbre. L'arbre màgic li havia promès que faria que tot aquell món per un dia fos com la seva enyorada terra: la terra dels Hogol. La condició era que en Hogol havia de voltar el món mirant d'encomanar el seu esperit i els seus sentiments als humans, de fer una mica millor aquell món. De fer que fos una mica més com el lloc d'on venia.
Amb innocència i ingenuïtat va recórrer infinitat de camins, voltant arreu i mirant de deixar la seva petjada en l'ànim dels que anava trobant. De vegades tocava la petita flauta que sempre duia per mirar d'alegrar als que l'envoltaven i també per animar-se a ell mateix durant les seves llargues travesses per camins solitaris. Sempre tocava cançons senzilles i alegres, potser records de la seva infància. I quan aconseguia un somriure d'un desconegut el seu cor s'omplia de joia i aquell dia es convertia en una jornada molt especial.
Però la tasca que li havien encarregat era massa feixuga per ell sol i de mica en mica va anar perdent la il·lusió i les ganes de continuar. De vegades se sentia com una petita formiga que havia d'endur-se tota la sorra d'una platja, agafant un gra de sorra cada cop. Era molt, era impossible.
L'única cosa que el feia continuar era la promesa que havia fet. Malgrat això, la veritat és que cada cop s'esforçava menys per canviar el món i això feia que els somriures que aconseguia de la gent cada cop fossin més escassos.
Ja no havia tornat a parlar mai més amb el Germà Arbre, però tot i així l'arbre sempre havia complert la seva part i sempre havia hagut un dia de perfecte cada any. Un dia en que tot aquell món era una mica com la terra dels Hogol.
Aquest fet i la seva paraula eren els únics motius que el feien continuar perquè havia perdut la fe en els humans i sabia que mai podria canviar aquell món. Va tornar a sentir aquella por de tornar-se egoista, de deixar de ser un Hogol, de tornar-se com la gent a qui mirava de canviar. De manera que va seguir recorrent camins i visitant pobles i ciutats, però cada cop eren camins més remots i pobles més apartats. Cada cop cercava més la solitud i els llocs on no hi havia cap més persona pels voltants. Curiosament, en Hogol en aquests llocs tant solitaris, tant envoltat de res, era on es sentia menys sol i on es trobava més a gust.
També va deixar de tocar la seva flauteta. Senzillament caminava i caminava entre boscos i muntanyes meravellant-se d'aquells indrets tant bonics que els humans de vegades semblava que havien donat l'esquena.
Un dia, tot caminant per un d'aquests boscos solitaris va escoltar un ocell que cantava. Li va cridar l'atenció la seva tonada perquè era molt diferent de la d'altres ocells. Es va aturar per poder escoltar- lo millor i aleshores el seu cor va patir una gran sotragada de la impressió que es va endur. Perquè heu de saber que aquell ocell cantava una de les cançons d'en Hogol! Mai havia sentit un ocell cantar una cançó i encara menys una de les seves cançonetes! Es va quedar molt quiet escoltant l'ocell per assegurar-se que no s'equivocava i que no eren imaginacions seves. I no ho eren.
L'animaló va cantar la cançó nota per nota, amb el mateix ritme i el mateix to, gairebé com la tocava ell amb la seva flauta.
Va començar mirar al seu voltant tot buscant on era aquest ocell meravellós. Li va costar una mica trobar-lo perquè era molt petit i remenut. Semblava un pardalet però tenia el cap de color vermell.
Malgrat ser tant petit la seva veu era molt poderosa i delicada. Es va voler apropar per veure'l millor però ho va fer tant matusserament que va espantar l'ocell i va sortir volant. El pobre Hogol va mirar d'empaitar-lo però de seguida el va perdre de vista.
Es va quedar palplantat al bosc mirant d'entendre el que havia passat. El seu cor bategava amb molta força i la seva ment intentava donar un sentit a tot allò. Va recordar la cançó que havia cantat l'ocell. Era una de les seves preferides i feia molt i molt de temps que no la tocava. Aleshores immediatament va buscar la seva flauteta i va mirar de tocar la cançó... i no va poder. Feia tant que no la tocava que s'havia oblidat! Es va passar la resta del dia amb la flauteta tocant i tocant la cançó, buscant les notes que faltaven i de mica en mica ho va anar aconseguint.
Ja gairebé la tenia sencera, només li faltava la darrera nota. Però no la trobava. Provava i provava però la darrera nota no sortia. La tenia al seu cap, però per més que ho intentava mai sortia aquella nota de la seva flauta. Amb els dits així, amb els dits aixà, bufant més fort, bufant més fluix. No hi havia manera, no va ser capaç de tocar la cançó sencera.
Finalment es va donar per vençut i va continuar la seva marxa. En els dies següents sempre dedicava un temps a tocar la cançó amb l'esperança que al final la seva memòria tornès i li permetés tocar la misteriosa darrera nota. I us pensareu que no va tenir sort, però en va tenir molta, i d'una manera diferent de com us penseu.
El que va passar va ser que va tornar a trobar-se amb aquell ocellet. Caram, això sí que és tenir sort! Aquest cop va tenir molta cura de moure's molt lentament per no espantar-lo i poder-se apropar.
Potser l'ocell era una mica entremaliat perquè cada cop que en Hogol s'apropava a ell sortia volant fins un altre arbre. En Hogol amb paciència i lentament s'apropava fins l'arbre on havia volat l'ocell i aquest, quant veia que en Hogol estava molt aprop tornava a marxar. Així s'hi van passar una bona estona fins que finalment en Hogol va veure que l'ocell sortia volant altre cop com havia fet fins ara però aquest cop no va anar cap a un arbre, sinó a una clariana del bosc que ell no havia vist fins ara. El va seguir amb la mirada i va veure que a la clariana hi havia una noia i que l'ocell anava directament cap a ella. La noia va allargar una ma i l'ocellet es va posar en ella.
En Hogol va dubtar per un moment, però va decidir apropar-se a la noia. Era molt maca, amb el cabell llarg i fosc, la pell bruna, els ulls molt foscos també, expressius i tant plens de vida que feien el seu somriure encara més lluminós. Ella el va mirar però no va dir res. Finalment en Hogol li va preguntar:
- Es teu aquest ocell?
- Viu amb nosaltres però no es meu. Aquest ocell és lliure, va contestar la noia.
- Nosaltres?
- Els mags d'Endapídemar
- Mags? Tu ets maga?
- Doncs sí, va somriure una mica divertida
- Ah... i l'ocell també és mag?
- No, però un mag li va fer un encanteri per poder cantar les melodies més maques. Per què t'interessa tant aquest ocell?
- Perquè el vaig sentir cantar una de les meves cançons, va contestar en Hogol.
- Així ets músic?
- No, no, jo toco per diversió...
- Molt bé. Jo em dic Màrdelen.
- Ui si:perdona! Ni m'havia presentat. Hem dic Hogol. Ho sento Màrdelen, es que el teu... l'ocell m'ha trasbalsat.
- Perquè cantava una de les teves cançons? Que potser et molesta?
- Al contrari, m'afalaga. El que passa és que fa uns dies que miro de tocar la mateixa cançó amb la meva flauta i no puc.
- No pots, i per què no pots?
- Doncs perquè he oblidat com tocar la darrera nota. No se com tocar-la amb la flauta.
- Potser jo et pugui ajudar, Hogol.
- Ah, si? I com em pots ajudar?
- El meu poder màgic més gran és fer recordar coses oblidades. Potser et pugui ajudar a recordar com tocar aquesta nota.
- Caram, de debò que pots fer aquestes coses?
- I tant! Si no no seria una maga, seria una mentidera, ha, ha, ha.
- Ho sento... no et volia ofendre. Es que tot plegat resulta una mica estrany.
- No t'amoïnis Hogol, a veure que podem fer amb el teu problema. Mira'm als ulls.
En Hogol va obeir i la va mirar tant fixament com va poder.
La noia també el mirava intensament amb una expressió de total concentració.
Passats uns segons la noia es va relaxar i li va dir:
- Prova a tocar la cançó.
En Hogol va agafar la seva flauteta i va tocar la cançó. Però quan va arribar al final es va quedar aturat com sempre.
- No em surt... no aconsegueixo tocar el final.
- Caram, que estrany. No recordes com tocar la nota?
- Sí, ara sí que recordo com tocar-la. La tinc al cap i se com haig de posar els dits a la flauta, però quan toco no surt...
- Torna a intentar-ho, Hogol.
Ho va fer un parell de cops més però tampoc se'n va sortir. Màrdelen veia com la tristor s'apoderava de mica en mica de l'expressió d'en Hogol.
- No funciona... no la puc tocar ni amb la teva ajuda, va dir en Hogol amb un fil de veu.
- No et posis trist Hogol. Mira: si vens amb mi a Endapídemar segur que algun mag et podrà ajudar i podràs tocar la teva cançó.
- Tu creus que em podran ajudar?
- Segur que si, saben molta màgia i a més són molt alegres. Segur que voldran fer una festa per donar-te la benvinguda!
Quan en Hogol va sentir el que li deia la Màrdelen es va tornar a animar i li va respondre:
- Doncs anem cap a Endapídemar! A mi també em farà il·lusió conèixer uns mags tan poderosos.
Mentre marxaven en Hogol li va parlar a la Màrdelen de la seva terra i de qui eren els Hogol. Li va explicar la promesa que li havia fet al Germà Arbre. Ella es va quedar molt impressionada al saber que existia un arbre savi i màgic i li va dir al Hogol que li agradaria molt poder parlar algun cop amb aquest venerable arbre.
I així va ser com Màrdelen va acompanyar en Hogol fins al lloc on vivien tots el mags, que ja us podeu imaginar que no era un lloc qualsevol.
Era un palau i tot el que allí hi havia semblava màgic o era màgic de debò. Hi havia un jardins amb plantes tant frondoses i d'un verd tant lluent que semblaven reflectir la llum del Sol encara que fos núvol. I entre les plantes hi havia unes fonts d'aigua blava que segons li van explicar feia que els insectes no s'apropessin. Totes les sales eren amples però acollidores i plenes de llum. Semblava que en aquell lloc mai es podia fer de nit.
Mentre Màrdelen li anava ensenyant totes les estances també li anava presentant als mags que anaven trobant. Així va conèixer la Péidelen que de seguida va decidir que s'havia de fer un gran àpat per donar la benvinguda a en Hogol. Al veure que marxava corrent per preparar-ho tot en Hogol va posar cara de sorpresa. Màrdelen li va dir divertida:
- Ja t'he dic que encara que siguem mags som gent molt alegre.
- Ja ho veig ja...
La noia li va ensenyar la biblioteca d'encanteris on hi havia llibres molt i molt antics, fins i tot de més de dos segles. Llegint un d'aquests llibres hi havia en Jàrmion, que també es va alegrar molt de conèixer en Hogol. Quan es va assabentar de l'àpat que es preparava de seguida es va oferir per preparar les begudes.
- Ja veureu ja, us quedareu de pedra. Va dir tot rient.
Tot sortint de la biblioteca i havent-se acomiadat d'en Jàrmion, Màrdelen va dir:
- Ara anem a veure els prínceps!
- Prínceps, hi ha mags prínceps també? Va preguntar sorprès en Hogol.
- Són els menuts! Els diem prínceps perquè per nosaltres són com petits prínceps. Ja veuràs quant els coneguis!
No va trigar massa en fer-ho. De seguida van arribar a un pati on eren jugant els tres petits mags. El més menut i potser per això més inquiet era en Jósion. Jugava amb una pilota de colors que llançava al cel i amb la seva màgia provava de deixar-la flotant. Però com que encara no dominava gaire l'encanteri sempre li queia la pilota al terra. Però ell no es cansava i ho tornava a intentar un i un altre cop.
Després hi havia la Fràndelen, que es divertia dibuixant estrelles en l'aire fent servir només la punta del dit. Omplia el cel d'estrelles i quan ja no hi cabien més les esborrava totes i tornava a començar! Finalment, el tercer príncep era en Míkion. Potser per ser el més gran li agradava fer una màgia més seriosa i pràctica. Per això sempre duia una capa màgica amb la que podia canviar de vestit instantàniament i sempre que volgués.
Tot i lo menuts que eren i que encara estaven aprenent la màgia va pensar que realment semblaven tres petits prínceps màgics.
Mentre ho estava comentant va aparèixer la Màidelen. Quan la va veure en Hogol va pensar que s'assemblava molt a la Màrdelen. Fins i tot tenien un nom molt semblant. La Màidelen li va explicar que ella era l'encarregada d'ensenyar la màgia als menuts i a utilitzar-la de manera correcte. - Es una gran responsabilitat, li va dir en Hogol.
- Sí, però també una gran satisfacció, va contestar la Màidelen amb un somriure.
- Bé, ja seguirem xerrant desprès, ara anem a buscar en Pérmion. Adéu Màidelen, adéu menuts!! Va dir la Màrdelen.
- Qui és en Pérmion, va preguntar en Hogol?
- És el mag del teu ocell. El més gran i amb més experiència. Segur que ell et pot ajudar amb la teva cançó.
- I on és ara?
- Segur que està al jardí amb els ocells. Anem, corre!
Efectivament estava al jardí tot envoltat d'ocells que cantaven les més boniques cançons.
Un cop fetes les presentacions la Màrdelen li va preguntar:
- Quin encanteri fas servir per que els ocells cantin aquestes cançons, gran Pérmion?
- Aquests ocells no tenen cap encanteri, va contestar en Pérmion.
- Ah no? Jo pensava que si...
- Doncs no, mai els he donat cap màgia. Canten el que volen i quan volen.
- Vaja, amb això no hi comptava...
la Màrdelen es va quedar pensant. Finalment va dir:
- Vinga Hogol, tornem a la biblioteca, potser trobem la solució en un llibre d'encanteris. Adéu Pérmion, ens veiem desprès!
La noia va sortir disparada i en Hogol la seguia com podia mentre en Pérmion es mirava l'escena tot pensant 'aquests joves...'
Mentre anaven corrent es van creuar amb en Ríkion i es van aturar per saludar-lo.
- On aneu tan esvalotats? Va preguntar divertit en Ríkion.
- Anem a la biblioteca per mirar de solucionar el problema que te en Hogol amb la seva cançó.
- Sembla que estem molt sol·licitats. Han vingut uns vilatans per que els ajudi amb una casa que estan fent. Sembla que no se'n surten tot sols.
- Els ajudaràs amb la teva màgia? Va preguntar en Hogol?
- Segur que sí, va contestar la Màrdelen abans que en Ríkion pogués dir res. Amb la seva màgia les seves llars sempre són més robustes i confortables. Hi ha gent que ve de molt lluny per demanar-li ajuda.
- Noia, ho expliques tu millor que jo! Va riure en Ríkion.
- Eh, que jo de vegades també t'ajudo.
- Es veritat, la Màrdelen m'ha ajudat algun cop. La Màrdelen sempre ajuda en el que pot. Bé, doncs marxo que m'estan esperant. Apa, ens veiem més tard. Ja m'han dit que la Péidelen n'està preparant una de grossa.
Cadascú va tirar per una banda i en Hogol i la Màrdelen finalment van arribar a la biblioteca... - Bé, amb tants llibres segur que algun te la resposta al nostre enigma...
Van seure en una taula i van començar a mirar llibres. La Màrdelen anava passant pàgines tot dient 'això no!', 'no val!', 'no busco això!'. Agafava un llibre i un altre i un altre, però cap servia. Finalment la biblioteca va quedar cap per avall. Van mirar tots els llibres i res de res. Però la Màrdelen no es donava per vençuda i va exclamar:
- Segur que ens ho hem passat per alt. Tornem a mirar els llibres amb més atenció.
De manera que van tornar a repassar tots els llibres amb més cura però per desgràcia el resultat va ser el mateix.
- Ho sento Hogol, no hi ha cap llibre que parli del que et passa. Em penso que no et podrem ajudar, li va dir la Màrdelen amb molta delicadesa.
Al sentir això en Hogol va notar com un nus a la gola. Amb esforç va poder dir:
- Es només una cançó, no t'amoïnis. T'agraeixo molt tot el que has fet per mi. De debò moltes gràcies.
- Jo se que per tu és molt més que una cançó. Per això em sap tant de greu.
- Potser la teva màgia no funciona amb els Hogol. Va aconseguir somriure tímidament mentre sentia que la seva ànima es feia miques.
- Potser si... No estiguis trist Hogol, estic segura que algun dia tornaràs a tocar la teva cançó. Ja ho veuràs.
- Tens raó... algun dia, segur que sí, va contestar en Hogol sense esma mentre mirava de dissimular unes llàgrimes tot abaixant el cap.
Aleshores la Màrdelen el va abraçar amb molta tendresa i mentre ho feia li va dir: Pobre Hogol, vas fer una promesa massa difícil de complir.
Es van quedar un instant quiets i sense parlar i quan es van separar la noia per mirar d'animar-lo una mica li va dir:
-Anem, encara t'haig d'ensenyar moltes coses!
Però l'anim d'en Hogol havia canviat completament i tot el que li ensenyava la Màrdelen no li provocava cap reacció. Se sentia molt trist i res del que l'envoltava el podia treure d'aquest estat d'ànim.
La Màrdelen però seguia mirant d'animar-lo i va tenir una idea:
- Perquè no t'enduus un dels ocells que canten? Segur que t'animarien amb les seves melodies.
- Moltes gràcies, però millor que no. Quan sentís que canta la meva cançó i que jo no puc encara em faria sentir pitjor.
La Màrdelen es va adonar que tenia raó i que no era bona idea, de manera que no va insistir. Van estar caminant una bona estona en silenci voltant per tot el palau i al final van sortir al jardí altre cop. Allí estava encara Pérmion amb els seus ocells. En Hogol al veure els ocells va fer el gest de tornar enrere, però com que Pérmion els havia saludat no va voler ser mal educat i va seguir endavant.
- Hola jovent, ja torneu a estar per aquí? Menys mal que ara veniu més tranquils. Abans al sortir corrents m'heu espantat els ocells!
- Tens raó Pérmion, ho sento. Ha estat culpa meva, va dir la Màrdelen.
- Jo també ho sento senyor mag, va dir en Hogol.
- Bé, bé, no passa res, però no ho torneu a fer. I doncs, com és que feu aquestes cares tant llargues? - No he pogut ajudar en Hogol amb la seva cançó. No hi ha manera que recordi com tocar-la sencera.
- Vaja, això és un problema... sí. Però si la tocava fa temps segur que ho podrà tornar a fer. Ja ho veuràs.
- Suposo que sí, va dir la Màrdelen, però jo creia que amb la nostra màgia el podria ajudar i no he pogut.
- Ho has intentat, Màrdelen. En Hogol et dirà que això és molt més del que han fet altres. Per mirar d'animar en Hogol i la Màrdelen va tenir la mateixa idea que havia tingut la noia abans, i va dir:
- Escolta Hogol, t'agradaria endur-te un dels ocells del jardí? Segur que t'animaria i et faria companyia. Hi ha molta gent que m'ha ofert molts diners per convèncer un d'aquests ocells per anar a viure amb ells, però jo sempre m'hi he negat perquè no crec que els agradés viure amb aquestes persones. Però amb tu segur que estarien encantats. Que et sembla?
- Moltes gràcies senyor mag... vull dir senyor Pérmion. Es molt amable i generós amb mi, però no crec que sigui bona idea.
- I per que no és bona idea, Hogol?
- Perquè em posaria molt trist escoltar un ocell que canta la meva cançó sense ni tal sols ser màgic ni fer servir màgia per fer-ho, mentre que jo sóc incapaç de tocar-la amb la meva flauta.
- Hogol, aquests ocells no són màgics, però tampoc són ocells corrents. Si canten així és perquè jo els he ensenyat!
- Que vols dir? (s'hi va afegir la Màrdelen) Si abans has dit que no tenien cap encanteri.
- I no tenen cap encanteri. Jo els he ensenyat a cantar així sense màgia. Es la meva gran afició. Ensenyo a cantar als ocells amb el cor.
- A cantar amb el cor?
- Es clar, amb sentiment. Cercant en el seu cor el que significa cada nota. Per això t'emociones quan escoltes aquests ocells, perquè cada nota evoca un sentiment.
Quan la Màrdelen va sentir aquestes paraules va posar els ulls com plats i la seva mirada es va il·luminar. Va cridar:
- I tant que si, s'ha de cantar amb el cor, amb el cor! Moltes gràcies Pérmion, ets fantàstic! Li va donar un petó ben gros al Pérmion, va agafar la ma d'en Hogol i li va cridar :
- Anem Hogol, corre, corre, anem!
- Eiiiiiiiii, no correu! Ja m'heu espantat els ocells altre cop! Aquesta noia... va remugar en Pérmion, però aquest cop sense tanta convicció pel petó que li havien donat.
- Què passa Màrdelen, on anem? va preguntar en Hogol.
- Vine Hogol, corre, corre, deia ella.
Van arribar al final del jardí, una zona d'ombra molt tranquil·la i bonica. La noia es va aturar i finalment li va dir esbufegant per la carrera a en Hogol...
- Escolta Hogol, oi que m'has dit que recordaves com tocar la nota amb la flauta?
- Sí...
- I que tenies la nota al teu cap però no aconseguies tocar-la amb la flauta?
- Sí Màrdelen, és la veritat. Jo no puc...
- No pots perquè has de tocar amb el cor, Hogol. No has de buscar la nota al cap, has de buscar la nota al cor!
- Al cor, i això com es fa?
- Abans sabies fer-ho, Hogol. Et sortia sense pensar-ho però amb el temps ho has oblidat i ara ja no ho pots fer. Tenies raó amb les teves pors: has mirat de canviar el món, però el món t'ha canviat a tu. - No és gaire consol per mi saber-ho, Màrdelen...
- Però jo ajudo a la gent a recordar el que han oblidat. Et puc ajudar Hogol, a que recordis com tocar amb el cor.
- Ja ho hem provat i no ha funcionat.
- No. Hem provat una altre cosa. Confia en mi, d'acord?
- D'acord
- Bé, doncs fes com en el bosc. M'has de mirar als ulls fixament.
En Hogol va fixar la mirada en el ulls de la noia tal com havia fet abans i la Màrdelen també igual que abans el mirava intensament i amb expressió concentrada. Passats uns segons la noia es va relaxar i va dir:
- Ja està!
- Ja està? Jo no noto res...
- Toca la cançó, vinga.
En Hogol no estava gens convençut. Va tocar la cançó i quan va arribar a la darrera nota... no va passar res. La nota no va sortir!
- Ja et deia jo que la teva màgia no funciona amb els Hogol...
- No siguis tossut, Hogol. Torna-ho a provar. I aquest cop mira de tocar amb el cor. Tanca els ulls i mira de recordar el que senties quan vas tocar la teva cançó per primera vegada i després toca-la altre cop.
En Hogol va fer el que li demanaven i va aclucar els ulls. S'hi va estar una estona i sense tornar-los a obrir va començar a tocar. Però aquest cop la cançó sonava diferent. Alguna cosa havia ara que abans no hi era. Va seguir tocant i la cançó cada cop sonava més bonica i emotiva. Finalment va arribar a la darrera nota, i aquella nota furtiva i misteriosa va sonar tant plena de sentiment que els va emocionar als dos.
Aleshores en Hogol va obrir els ulls i es va mirar la seva flauta com si fos el primer cop que la veia en tota la seva vida. Va alçar els ulls i es va trobar amb els de la Màrdelen. Es van quedar en silenci. Ara sí, li va dir ella amb la mirada. Sí, ara sí va dir ell també amb la mirada. Aleshores es van abraçar molt fort i en Hogol no va reprimir les seves llàgrimes perquè aquest cop eren d'alegria.
- Moltes gràcies Màrdelen, jo ja havia perdut l'esperança
- Jo gairebé també... però al final tot ha anat bé. Ara podràs tornar a tocar la teva cançó sempre que vulguis i segur que podràs seguir complint la teva promesa.
- Es veritat. No saps com d'important és el que has fet per mi. Demana'm el que vulguis per compensar el teu ajut. El que sigui!
- No m'has de donar res, Hogol. Ho he fet de tot cor i no vull que em donis res.
- Sí, però t'haig de donar alguna cosa a canvi. Si no em sentiré molt malament. El que sigui, si us plau....
- D'acord. Hi ha una cosa que no se de la teva cançó. Fa molts anys que l'escolto...
- Ja coneixies la cançó?
- Si, fa molt de temps que la canten els ocells d'en Pérmion i la veritat és que és la meva preferida. Sempre m'he demanat pel títol de la cançó.
- La cançó mai ha tingut títol... fins ara.
- Fins ara?
- Mai havia trobat un bon nom. Però és clar que aquesta cançó s'ha de dir Màrdelen.
- No em sembla bona idea Hogol, aquesta cançó és teva i no meva.
- Però fins avui només tocava una part de la cançó i l'altre part que faltava me l'has donat tu. De manera que ara la cançó és dels dos.
- Em sembla excessiu Hogol, de debò no és necessari.
- M'has demanat el títol de la cançó i és el que t'he dit. Qui em senti tocar-la sabrà que l'he fet jo. I al saber-ne el títol sabrà que si la cançó encara existeix és gràcies a tu. Igual que tu, ho faig de tot cor.
La noia finalment va accedir i li va dir emocionada:
- Moltes gràcies. Es un regal preciós i sempre el guardaré com un tresor.
- El que tu m'has fet retrobar encara ho és més. Tant de bo mai més ho torni a perdre.
- Ja veuràs com no, estic segura.
Mentre deia això va alçar el cap cap al cel i va veure unes lletres de colors entre els núvols que deien 'a la festa, a la festa!'.
- Hem sembla que ens esperen per començar el banquet i que la Fràndelen ja te gana! Apa, som-hi. Els hem d'explicar a tots el que ha passat! va dir la Màrdelen.
Quan es van reunir amb els altres i els van explicar el que havia passat tots es van posar molt contents i van dir que era un altre bon motiu fer celebrar una gran festa. De manera que sense més espera va començar en el pati del palau el gran àpat que la Péidelen havia promès. Veritablement extraordinari i deliciós més enllà del que us podeu imaginar. Era tant gran el desig de fer quelcom especial que fins i tot va ser motiu de discussió entre en Pérmion i la Péidelen perquè no es posaven d'acord en quin encanteri era el més indicat per aconseguir els plats més gustosos.
Però tot això es va oblidar de seguida i un cop a la taula tot era alegria i bon humor.
En Ríkion, tant detallista com sempre va fer un encanteri per formar un petit núvol que tapés el Sol i aconseguir una temperatura més agradable per en Hogol, que te la pell més sensible.
I en Jàrmion va complir la seva paraula i els va oferir a tots una de les seves fantàstiques begudes. Un cop acabades totes les viandes van començar a xerrar animadament. Parlaven d'anècdotes simpàtiques i coses divertides. De mags que vivien lluny en cases molt antigues, d'amics retrobats i tota mena d'històries.
En Hogol els escoltava amb atenció i reia quan algú feia una broma. Fins i tot de tant en tant en feia alguna ell mateix. Tot i ser mags poderosos no se sentia intimidat per la seva presència. Tot el contrari, tenia una sensació estranya que només havia sentit de vegades quan anava a veure el mar, o potser també en el cim d'alguna muntanya. En aquests moments era quan en Hogol se sentia com si fos a casa seva, lluny d'aquí, a la terra dels Hogol. Aleshores es va adonar que en aquell moment es sentia igual: era com estar en el seu món. Mai havia aconseguit tenir aquesta sensació envoltat de persones i ara, assegut entre aquells mags se sentia exactament així, com a casa.
El temps va anar passant de la manera més agradable i quan la festa va arribar a la seva fi en Hogol els va parlar:
- Amics, us haig d'agrair molt la vostra rebuda i la vostra amabilitat amb mi. Ara haig de tornar a marxar perquè tinc una promesa que complir i gracies a vosaltres se que la podré dur a terme. Sou uns mags extraordinaris amb una màgia que fa coses extraordinàries. Però deixeu que us digui que teniu una màgia encara més increïble. Perquè tots plegats aconseguiu que en aquest lloc no pugui entrar la por ni la tristor. I no és cosa d'encanteris ni de l'un ni de l'altre. Ho aconseguiu entre tots, començant pel més menut i acabant pel més gran. Jo us desitjo que mai perdeu aquesta màgia i la conserveu per sempre perquè aquesta és la màgia més bonica que existeix.
Els mags van agrair molt les seves paraules i li van dir que podia venir a visitar-los sempre que volgués per comprovar que la màgia seguia intacta. En Hogol els va donar gràcies altre cop per la seva hospitalitat i després es va anar acomiadant de tots.
Finalment, quan ja començava a fer-se fosc va sortir del palau. La Màrdelen es va oferir a acompanyar-lo un tros fins al bosc on es van conèixer. En arribar li va dir:
- Bon viatge Hogol. I moltes gràcies per la teva cançó.
- Gràcies a tu per tornar-me la teva cançó, li va contestar amb un somriure.
Es van abraçar altre cop. I després d'acomiadar-se, en Hogol, amb el cor trist de deixar els seus nous amics va començar a caminar cap a la propera ciutat. Sabia que havia de complir una promesa que tots aquests anys havia descuidat. Hauria de recuperar el temps perdut però estava segur que si algun cop tornava a dubtar podia comptar amb uns grans mags. Al pensar això de sobte es va aturar i es va adonar que per primer cop en totes les seves aventures no era ell qui havia ajudat al que ho necessitava si no que era ell a qui havien ajudat!
Es va girar i va veure en la llunyania els llums del palau, el palau d'Endapídemar. Va saludar amb la ma, va somriure, va agafar la seva flauta, es va girar altre cop i va seguir caminant mentre tocava la cançó amb tot el seu cor.