Hi havia una vegada, en un pais molt molt lluny d'aqui (tant que ni els mes grans el poden recordar) vivia una princeseta en el seu castell, rodejada de jardins plens de flors i arbres frondosos amb simpatics ocellets que omplien l'aire dels matins amb les seves cançons.
La princeseta era la noia mes maca del regne i per això mateix totes les altres noies la miraven amb enveja i ulls odiosos. Ella però vivia aliena a totes aquestes ires i malevolències i en el seu món només havia lloc pel ball, la música i la felicitat. Un dia però una d'aquestes noies, no podent soportar més la seva propia maldat va decidir que la felicitat de la princeseta s'havia d'acabar. I així va ser que un dia, aprofitant una festa que la princeseta va oferir a tots aquells que ella considerava els seus amics, aquesta bruixota com us dic va portar com a regal per la princeseta un preciós pastís amb forma de cor i ple de llaminadures i dolços. La princeseta al veure el present que li oferien va saltar d'alegria i el va acceptar amb tota ingenuitat. Pero ai! el pastís no era més que un parany perque la bruixota havia amagat dins seu un brevatge enmetzinat que produiria un mal de panxa esgarrifós a tot aquell que tastés un bocí del pastis, per petit que fos.
I vet aquí que la pobre princeseta va tastar el pastís i tot de sobte va caure al terre doblegada de dolor. I la bruixota no parava de riure mentre la princeseta jeia al terra tremolosa i espantada, sense compendre encara el que li havia passat.
Passat un temps força llarç el dolor va anar minvant però mai va desaparèixer del tot i això va fer que la pobre princeseta es tornés cada cop més triste i solitaria. La por li omplia el cos pensant que potser alguna altre persona podria voler fer-li altre cop mal. Aquest pensament li apretava el cor i omplia els seus somnis nit rere nit.
Un dia però, passejant pel bosc es va trobar amb un simpàtic osset que se li va acostar sense por i a cau d'orella li va dir:
- Perque estàs tant triste princeseta?
- La gent m'odia i tots volen la meva desgràcia.
- Tu creus que tots volen que pateixis?
- I es clar! mira quant de temps fa que sento aquest horrible dolor a la panxa i ningú m'ha volgut donar el remei.
- Potser no has sabut preguntar a la persona adecuada. No totom és tant dolent com tu creus saps? Hi ha altres persones amb el cor gran i pur com tu el tenies abants.
- Si és veritat el que tu dius , et prego que em diguis on puc trobar a aquesta persona, perque potser ella em podrà guarir del meu mal.
- Tens rao quan dius que puc dur-te a algú que t'ajudi i com que crec que el teu patiment és injust et portaré fins a ell perque et curi tots els mals.
I d'aquesta manera i sense dir cap altre mot la princeseta va seguir a l'osset dins el bosc, tot seguint un caminet força estret , de vegades fressat de vegades planer fins arribar a una petita cabana amb una xemeneia que treia un fum negre com el sutje i una olor de llenya de pi que no savia perque però trobava agradable.
La princeseta va picar a la porta i un home va sortir a veure qui demanava per ell.
- Qui ets tu i que vols de mi?
- Sisplau ajudeu-me , un amic vostre m'ha dit que vos podrieu guarir-me del mal que pateixo.
- I quin és aquest mal que tens petita ?
- Un mal de panxa esgarrifós que tinc per culpa d'una bruixota que em va enmetzinar.
- Hmmm vaja! crec que ajudar-te puc, però alguna cosa a canvi m'hauràs de donar no?
- I que vols que et doni jo? Princesa sóc , i moltes riqueses et puc oferir si es que reàlment acaves el meu torment.
- Una cosa només vull de tu.
- I quina cosa és aquesta?
- Una cosa que no es pot comprar amb diners, vull un dels teus queixals!
- Un dels meus queixals? pero això serà molt dolorós! Tu també em vols mal ? A més : com puc saber que certament em curaràs un cop t'hagi donat el meu queixal?
- Tant cert com que el sol surt cada dia pel matí i les estrelles enpaiten a la lluna per la nit, tant cert com et dic, que no puc donar-te cap prova de que el que et dic sigui veritat, tot i que de fet l'es.
- M'agradaria creure't però el cor em diu que menteixes i que només vols augmentar la meva desgràcia.
- El teu cor t'enganya petita princesa, i et fa pensar que tot el món te una ànima fosca i bruta com aquella que en el seu dia et va ferir. I ben cert és que hi ha potser més gent envejosa i dolenta que honesta i bondadosa. Però si saps buscar també podràs trobar aquesta altre gent alegre i sana com tu mateixa eres abants. O ja no recordes com reies i cantaves i jugaves cada matí i cada tarda any rere any?
Després de dubtar molt i rumiar-s'ho molt i molt, la princeseta va decidir d'acceptar la proposta d'aquell home, tot i que en el fons de la seva ànima no tenia cap esperança i de fet va ser el desencís el que va empenyer-la a pendre aqueixa decisió.
Sense dir cap mot, aquell extrany home li fa fer un gest per que obris la boca, i la princeseta obedient va fer el que se li demanava al temps que tancava els ulls. I va notar com uns dits es ficaven per la seva boca i a palpentes anaven tocant tots els queixals de la noia, com si busquessin el més adecuat per aquella ocasió. Igual que el pagés busca els fruits més madurs i saborosos per collir-los del arbre i dur-los a casa, així mateix feien els dits d'aquell home dins la seva petita boca , mentre ella esperava una estrebada de dolor en quansevol moment.
Però de sobte ,digueu-li màgia, digueu-li ciència, va notar que el seu mal de panxa s'havia esvait com la rosada a trenc d'alba. Va obrir els ulls de sobte com intentant tenir la certesa de que no estava somiant. I no era un somni sino que era la pura realitat, perque devant d'ella va veure aquell home que obria una de les seves mans, l'apropava a la seva carona i li ensenyava un queixal blanc com la farina.
- M'has guarit! no ho puc creu-re ! com ho has fet? potser saps d'alguna ciència desconeguda per tothom?
- Cap metge sóc jo i poc de ciència en se... Només una cosa se fer bé i és lleguir dins el cor de la gent.
El mal que tu paties no era per causa del pastís que aquella bruixota et va oferir, sino pel teu propi cor, que escamat i decebut va fugir de l'afecte i el calor d'altres cors... es va creure que els bons cors no existien, i en sentir-se tant sol va provocar-te aquest dolor intens que tu creies que venia del pastís.
Vàres perdre la confiança en la gent, però avui has sabut recuperar-la al permetre que un estrany posés els dits dins la teva boca. Tot i arriscar-te a pendre molt de mal has accedit a la meva proposta sense tenir la certesa de que reàlment servís d'alguna cosa. Avui has aprés altre cop a confiar en les persones.
- Ben cert és el que tu dius perque veritablement ja no pensava que tornés a trobar cap persona de bon cor com tu en tota la meva vida. Agraïda estic i crec que una gran recompensa et mereixes. Vine amb mi a palau i t'omplire las mans i les butxaques de tants diners i joies com tu vulguis!
- Res de tot això necessito jo. El tracte ja està fet. Jo tinc el teu queixal i tu la teva salud i la teva felicitat.
- Però perque necessites un queixal ? quin servei et pot donar ?
- Molt de seny tenen les teves darreres paraules i tota la rao t'haig de donar quan dius que cap servei em farà a mi aquest queixal de manerà que t'el torno a tu donçs teu era i just és que ho seguiexi sent.
- Però no entenc res! ara per qué em tornes a donar el queixal ? si acabes de dir que era l'únic que volies?
- Vull que conservis aquest queixal perque així no olidaràs mai el que avui has aprés.
I cada cop que algú et faci mal i que el teu cor es senti sol i trist, vull que l'agafis i el miris fixament, i que pensis que igual que avui, algú tard o d'hora arribarà i et farà esvaïr el teu dolor.
I sense donar-li temps a contestar ni a replicar i mentre encara estava pensant en tot allò que acabava d'escoltar, aquell home va girar cua i va marxar pel mateix camí per on ella havia vingut. I quan ja quasi no es podia distinguir del follam del bosc, la petita princeseta va reaccionar i li va cridar:
- Moltes gràcies per tot !!! siguis qui siguis perque ni tan sols el teu nom jo se de tu!!
- Només sóc l'ultim dels Hogol i potser des-de avui també un amic teu!
I un cop dit això aquell home (o hogol o el que sigui que fos) va desaparèixer pel sender del bosc i mai més es va sentir parlar d'ell ni dels Hogol.
Sola davant la cabana , la princeseta va alçar el cap i va mirar el cel blau i els núvols que flotaven allà amunt tant inmensos i tant blancs com el cor que acabava de recuperar. I tot mirant el seu petit queixal que reposava sobre el palmell de la seva ma, va enfilar el camí de tornada al seu palau on va viure durant molts i molts anys.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés