Explica una llegenda que a la terra dels Hogol, en el principi de la seva Història va viure un jove anomenat Guímeran a qui tots dirien després el Senyor de les lletres a la sorra.
Guímeran vivia en un petit poble a prop del mar on sovint s'apropava per poder passejar per les llargues i solitàries platges mentre meditava sobre mil coses alhora. Tots sabien que Guímeran era una persona amb una intuïció increïble i una fantasia desbordant. Era també una persona alegre i agradable per la qual cosa era estimat per tots els que el coneixien.
En aquella època un grup de savis ancians es va reunir en aquelles terres doncs volien crear algun tipus d'escriptura per evitar que totes les coses importants que succeïssin caiguessin en l'oblit. En realitat ja n'existia una, però era massa complexa i variava segons la zona geogràfica per la qual cosa no era comprensible per a tothom. Aquells savis intentaven crear alguna cosa més senzilla i que tots poguessin aprendre i comprendre fàcilment.
Guímeran vivia aliè a tot això, ja que aquests assumptes no li semblaven massa interessants per a ell, encara que certament es va crear molta expectació al poble deguda a la presència dels nobles savis i els seus acompanyants.
La nit de la seva arribada es va celebrar una gran festa per donar la benvinguda a tots els nouvinguts i va ser allà on Guímeran va conèixer a dos joves i belles noies: Elian i Lálian, filles de dos dels savis que havien vingut. Quan Guímeran les va veure immediatament es va quedar impressionat pels bells ulls d'Elian: clars i plens de llum, i pel preciós cabell de la Lálian: Fosc i misteriós.
Però el seu caràcter tímid el va fer sentir una mica incòmode davant d'elles ja que va pensar que algú com ell no les podria interessar, per la qual cosa va mirar de no allargar massa la conversa.
Aquella mateixa nit, quan la festa va acabar i molts es retiraven a casa a descansar algú el va avisar que els savis volien parlar amb ell. En trobar-se amb ells li van explicar que havien sentit parlar del seu enginy i que estarien molt agraïts si pogués ajudar en la seva recerca d'una escriptura senzilla per a tots els Hogol. Guímeran va acceptar, advertint però que no era persona de molts coneixements i que dubtava que pogués ser-los d'utilitat. Malgrat les seves paraules els savis van continuar reclamant la seva ajuda convençuts que Guímeran podria aportar molt de manera que finalment va accedir.
I així va ser que sense tenir idees ni nocions es va veure embolicat enmig de tota aquella bogeria de l'escriptura. Els savis li van explicar que tots els noms que pronunciàvem es formaven a partir de sons simples i senzills i que en unir-los i fer-los sonar formaven les paraules.
De manera que Guímeran va pensar que l'únic que calia fer era donar un signe a cada so de manera que en escriure un signe després d'un altre poguessin formar totes les paraules i tots els noms. El problema era trobar uns signes que tothom pogués comprendre i aprendre ràpidament.
Guímeran pensava i pensava però no podia trobar alguna cosa que fos intuïtiva per a tothom. Volia trobar alguna cosa que fos universal, que tothom pogués comprendre amb tot just un cop d'ull, però no li venia res al cap.
Llavors, un dia mentre passejava per la platja, el jove Hogol es va trobar amb un noi que jugava a la sorra de la platja. En acostar-s'hi va veure que el nen havia dibuixat un cercle a la sorra.
- Que és això que has dibuixat? (li va preguntar Guímeran)
- És el Sol ( li va respondre el nen)
- Això és el Sol?
- És clar ! No veus que és rodó?
Guímeran va observar el cercle a la sorra i després va aixecar la vista cap al Sol i llavors va somriure i va cridar: 'És clar que sí, és rodó!, És rodó!'
Va tornar corrent al llogaret mentre el nen el mirava allunyar-se sense comprendre res del que havia passat.
Guímeran havia tingut una idea i aquest nen l'havia ajudat a trobar-la. La idea era que cada so tingués com a símbol alguna cosa que comencés per aquest so. Per exemple, un cercle seria el símbol per al primer so de la paraula Sol i sempre que s'utilitzés aquest so s'utilitzaria un cercle. Després va pensar que un altre signe seria una línia vertical amb un cercle sobre ell. Quan algú veiés aquest signe de seguida pensaria en un arbre i sabria que el so que representa és el primer de la paraula arbre.
A poc a poc va anar buscant signes per a tots els sons seguint la mateixa idea. Per a la R per exemple va dibuixar una línia sinuosa que recordava un riu. Per a la N va dibuixar una lluna minvant que recordaria a la nit...
Quan va acabar de pensar tots els signes va anar corrents a trobar-se amb els savis per explicar-los el que havia ideat. En sentir-ho es van quedar impressionats i meravellats per la senzillesa i facilitat del mètode ja que fins i tot ells en pocs minuts eren capaços de llegir les paraules que Guímeran els anava escrivint utilitzant els seus signes.
Tots van decidir unànimement que aquella seria la manera d'escriptura que tots els Hogol utilitzarien des d'aquell moment.
Una gran festa es va celebrar al poble ja que després de molt temps i de recerques infructuoses, s'havia trobat finalment el que tots buscaven.
En aquest moment va ser quan un dels savis del consell va reclamar silenci, doncs alguna cosa important desitjaven anunciar.
- Amics: gràcies a aquest jove tenim la certesa que els nostres fills coneixeran la història dels seus pares i que podran escriure la seva pròpia perquè els seus propis fills puguin llegir-la i explicar-la als fills dels seus fills. Avui és un gran dia per a tots els Hogol, però penseu que som un poble jove encara i el món té moltes més meravelles de les que nosaltres sabem anomenar. Moltes coses hi ha en aquest món que encara no tenen nom i ara que sabem com preservar-les en el temps, és necessari que busquem un nom per a cada cosa que coneguem. I com Guímeran ha estat el que ens ha donat la manera d'escriure aquests noms, just és que sigui el que doni un nom a totes les coses.
- Siiiiiii, visca, visca! Guímeran posarà nom a totes les coses! (van cridar tots).
- Que així sia doncs. Sabeu que tots vosaltres podeu parlar amb Guímeran per demanar-li un nom per les coses que conegueu i que encara no tinguin nom.
- Visca, Guímeran! Guímeran!
El pobre Guímeran es va trobar enmig d'aquesta multitud que l'aclamava sense saber molt bé que fer ni que dir. Va somriure tímidament i va saludar a tots els que l'aclamaven, i quan va poder va mirar de sortir d'allà per poder estar tranquil.
Guímeran se sentia molt nerviós doncs allò era una responsabilitat molt gran per a ell. Donar nom a totes les coses era una tasca enorme i a més hauria d'escollir noms apropiats per a cada cosa. I si després els noms no agradaven o la gent no els podia recordar? Guímeran se sentia molt preocupat però va pensar que d'una manera o altre ho hauria de fer.
L'endemà la gent va començar a demanar-li noms per a les coses:
- Guímeran, posa un nom per a aquesta flor!
- Guímeran, com diràs aquest ocell?
- Com es diu aquesta pedra?
Pobre Guímeran... tots l'empaitaven. Va sortir del poble corrents i va anar cap a la platja on sabia que estaria tranquil.
Allà es va trobar de nou al nen que amb els seus cercles a la sorra li va donar la idea dels signes. En veure'l va pensar que en realitat el mèrit era del nen per la qual cosa va sentir que estava en deute amb ell.
- Hola (el va saludar Guímeran ). Encara dibuixes a la sorra?
- Si, sempre vinc aquí a dibuixar. M'agrada molt. A tu no?
- Bé... sí que m'agrada, però saps? Ara tinc molta feina perquè he de donar un nom a totes les coses que em demanin.
- Ja ho sé, el meu pare m'ho ha explicat.
- I tu no vols que li posi nom a alguna cosa?
- A mi m'agradaria saber quin és el nom del color del cel quan surt el Sol i el nom del color del cel quan se'n va.
- Vaja... això són coses molt maques. Hauré de buscar un nom molt bonic per això, no creus?
- És clar! A mi m'agrada molt mirar el Sol, i la llum que hi ha quan és al cel. I la foscor quan ha marxat és molt bonica també.
- És cert: són coses molt boniques aquestes que m'has dit. Et prometo que abans que qualsevol altra cosa li donaré nom al que m'has demanat i miraré que siguin tan bonics com pugui, d'acord?
- De debò ho faràs?
- És clar que si, compta amb mi!
- Caram! Moltes gràcies!
- Gràcies a tu per donar-me la idea, menut.
I en aquesta ocasió va ser el noi que va sortir corrent cap al llogaret, fent salts d'alegria per explicar a tots el que Guímeran faria per ell.
Guímeran es va quedar sol per un moment i va veure dues persones que passejaven per la platja i que lentament s'acostaven. En arribar-hi es van aturar i el van saludar.
- Hola Guímeran, com estàs? Felicitats! Ets molt important ara!
- Hola... us conec?
- És clar que sí, jo sóc l'Elian i ella és la Lálian. No et recordes de nosaltres?
- Doncs no...
- Vam parlar amb tu el dia de la festa de benvinguda, no ho recordes?
- Ho sento però no ho recordo...
Les noies en sentir les seves paraules es van sentir una mica decebudes i Guímeran es va sentir molt avergonyit per no poder recordar-les en la seva memòria. No volia que pensessin que el seu oblit era motivat per la falta d'interès en elles però no sabia com evitar que creguessin això d'ell.
Guímeran va fer treballar la seva ment desesperadament, intentant trobar aquestes dues noies en el seu propi passat, però per més que ho intentava no ho aconseguia.
Va ser en aquell moment que va tornar a mirar les seves cares i en veure els ulls de l'Elian i els cabells de la Lálian va saber de sobte qui eren.
- Ja sé qui sou! (va exclamar)
- I qui som? ( preguntar elles)
- Tu ets la noia dels ulls clars i preciosos i tu ets la noia del cabell negre i bell que vaig conèixer fa uns dies.
Les noies en sentir la seva contestació van riure tímidament i van posar una mirada entre avergonyides i felices.
- Us demano que em perdoneu per no recordar-vos. La veritat és que no serveixo per recordar a la gent però al veure aquests ulls i aquests cabells he sabut qui éreu.
- És curiós que la persona que ha de posar el nom a totes les coses sigui tan despistat i s'oblidi dels noms de la gent que coneix.
- Sí.. teniu raó. Espero que em perdoneu, no he volgut ofendre-us.
- No t'amoïnis, Guímeran: el que ens has dit ha estat molt bonic.
- Mireu, crec que sé una manera d'evitar que torni a oblidar els vostres noms.
- I quina és aquesta manera?
- Fa un moment, un nen m'ha demanat que donés un nom al color del cel quan el Sol arriba, i que donés també un nom al color del cel quan el Sol s'ha anat. I ara que miro els teus ulls Elian, veig que són del mateix color que el cel d'un matí clar i que són lluminosos com el Sol en alçar-se del mar. I quan veig els teus cabells Lálian, veig que són llargs com l'ombra del capvespre i foscos i misteriosos com el cel quan el Sol s'enfonsa de nou al mar. De manera que he decidit que la llum del cel al matí es digui Elian i la llum del cel en el crepuscle es digui Lálian.
En aquest moment es va ajupir i utilitzant les lletres que ell havia ideat va escriure els noms de les noies a la sorra, mentre elles l'observaven atentament, plenes de sorpresa i curiositat.
- I així no només recordaré sempre els vostres noms sinó que tots els Hogol que viuen i visquin en el futur els coneixeran també i en mirar al cel sabran de la vostra bellesa.
- Crec que no ens mereixem aquest honor, Guímeran.
- Jo crec que els vostres noms són tan bonics com vosaltres i com el que representaran a partir d'ara, així que no penso canviar d'opinió.
Les dues noies el van abraçar amb molta tendresa i després de besar-lo dolçament es van allunyar corrent cap al llogaret per explicar a tothom el que Guímeran acabava de fer.
I així va ser com aquell jove Hogol amb el seu enginy va aconseguir donar al seu poble un regal magnífic. I amb el seu cor va aconseguir donar un regal encara més gran a aquelles dues noies, doncs tal com els va dir ell des d'aquell dia tothom quan veu un matí preciós exclama el nom d'Elian i quan per la nit aixequen la mirada per contemplar el bonic cel negre exclamen el nom de Lálian.
I així serà fins que l'últim dels Hogol desaparegui d'aquesta terra.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés